dissabte, 17 d’octubre del 2009

Divina comedia


Tengo doce hojas con más de ochenta frases tontas en cada folio, una detrás de otra, todas sin sentido. Ninguna tendrá sentido hasta que mi teléfono suene y en ese instante en mi mente cincuenta palabras, cien momentos y a mil el corazón. Dudas sobre si contestar a esa llamada o no.

Media sonrisa, un suspiro, dos segundos y tres palabras: "¿Sabes quién soy?". Qué facil la respuesta y qué difícil que me salga la voz. "¿Cómo no voy a saber quién eres?" Me es inexplicable describir los cosquilleos al escuchar tu voz mediante el teléfono, se me pinta la sonrisa tonta, enmudezco.

Pero sigo aquí: sentada en el suelo con las piernas cruzadas y una camiseta ancha, mirando la pantalla del teléfono, con la mínima esperanza de que suene y así cumplas la promesa que hiciste el último día, fijando tu mirada fría sobre mis labios y tus manos, siempre con prisas...
Me encantaría creer que todo lo que vivo es realidad. Gran teatro. No quiero creer que es un simple o complejo guión.
Lo escribo para no pronunciarlo en alto y darme cuenta de que es verdad que es falso. Divina comedia...

1 comentari:

  1. Bff tia, ets increïble... Ma fet ficar la pell de gallina... Potser perquè en part també m'identifico en aquesta petita história. Com pot ser que siguem tant estúpides de poder arribar a passar-nos hores davant del mòbil sense que aquest ens pugui donar una senzilla alegria? I ho seguim fent dia a dia...

    Gràcies per acompanyar-me en aquest món de blogs! M'encanta, i la veritat és que és molt més tranquil i íntim que tot això de fotologs.

    Et demano que no paris d'escriure, omplim aquests blogs juntes.
    Penso ser la teva fan núm. 1, t'ha quedat cla?:)

    ¡A gritar en silencio y a suspirar se ha dicho!

    t'estimo.

    ResponElimina